Així com el dibuix sempre el portà dintre, la ceràmica li va entrar poc a poc. Créixer entre el fang li va desvetllar la sana curiositat per aprendre a manipular els elements i estris del taller. A l’escola va experimentar materials i formes, textures i matisos que lentament la introduïren en el mon gairebé màgic de la ceràmica. Amb
tot, el fang, sempre va ser un llenç on podia, com ella deia, representar somnis, caçar instants o recollir fragments.

El torn, encara que l’hi agradava, sempre va ser un element marginal. Necessitava superfícies planes per poder abocar l’anima de dibuixant. Poder transmetre, amb el seu enèrgic traç, emocions i somnis, sentiments i pors.

La seva darrera obra, de plats i bols dibuixats amb cares i elements repetitius, delaten un apropament a qualitats peculiars de la ceràmica, nous cromatismes a la recerca de matisos i textures. Obra que apuntava a una nova relació amb el fang i amb els esmalts. Potser havia arribat ja a copsar l’encís del foc i tremolar en els
instants màgics d’obrir una fornada.